Un dia qualsevol

Avui un dia qualsevol m'aixeco com cada matí amb la intenció d'anar a l'hospital a fer-me unes proves.

Truquen a la porta, i és una molt bona amiga que em ve a buscar per acompanyar-me a l'hospital a fer-me les proves per no anar-hi sol.

Pujo al cotxe, ella condueix, jo no puc conduir .

De camí al centre hospitalari parlem de moltes coses, les notícies del dia anterior, de com estan els nostres fills, o simplement escoltem la música que hi ha posat al cotxe.

Arribem l'hospital i aparquem el cotxe al pàrquing.

Abans de baixar del cotxe sento un tros de cançó del Joaquin Sabina que diu:
"A mis cuarenta y diez ,cuarenta y nueve dicen que aparento, hoy mas antes que después he de enfrentarme al delicado momento..."


Baixo del cotxe i tanco la porta.

De camí a la sala d'espera de l'hospital veig com molta gent surt de les consultes, alguns rient, altres plorant, altres amb nens petits que acaben de néixer.

Criden el meu nom, jo m'aixeco i la meva amiga m'acompanya.

Entrem en aquella sala on tot és blanc i hi ha algun quadre penjat a les parets.

El doctor em comença a fer proves i a ficar-me aparells per tot el cos, em treuen sang, fan proves d'orina i algunes més.

Després quan acaben de fer-me les proves em fan sortir a fora i em diuen que en dos hores tindré els resultats.

Jo i la meva amiga decidim esperar, perquè no val la pena tornar cap a casa per després tornar a buscar els resultats.

Tornen a dir el meu nom, jo sense pensar res, amb la ment en blanc m'aixeco i vaig cap a la consulta i la meva amiga m'acompanya un altre cop.

El doctor em fa seure a la cadira i li pregunto:

- Doctor que tinc algun problema??

I ell em diu:

- Mira, tens un tumor, tens càncer i no sabem com anira la quimioteràpia i
radioteràpia però farem tot el possible per ajudar-te i que el tumor marxi.

Quan acaba d'explicar-me això, jo no se que fer, comenso a plorar, i a pensar en els meus fills, la meva dona, i en la gent que m'envolta perquè se que això pot ser una càrrega per ells…, proves, hospitals, veure'm malament, etc, etc.

La meva amiga m’abraça i em diu que la tindré al costat tot el temps que calgui i que m'ajudarà.

Li agraeixo de tot cor.

De sobte em ve al cap la cançó del Sabina, aquella estrofa que he mencionat abans, "a mis cuarenta i diez, cuarenta y nueve dicen que aparento, hoy mas antes que después he de enfrentarme al delicado momento".

Sortint de l'hospital veig com tota la meva vida canvia per mi i els del meu voltant. Cap a bé o cap a mal?? Qui sap, Déu dira.