El pas del temps

Avui comença un nou dia, tot just després de sonar el despertador a la mateixa hora de cada dia des de ja fa tants anys.

La noia la qual em cuida cada dia i m'ajuda a banyarr-me dia si dia no, m'ha portat per esmorzar una pasta i el tallat que tant m'agrada per començar el dia.

Ara m'estic acabant de vestir, i mirant per la finestra d'aquesta habitació veig a un noi que fa molts anys que cada dia a la mateixa hora sol passar per aquí davant d’aquesta residència per a gent gran.

Cada dia quan el veig penso en com deu ser la seva vida... si és rutinària o no, perquè sembla ser-ho.

Sempre passant a la mateixa hora, ni un minut més ni un minut menys.

Ara que, de ben segur, que la vida li ha canviat, ja que abans sempre passava per aquí sol, i ara des de ja fa uns dos anys passa amb una noia, que no costa imaginar que pugui ser la seva xicota.

Jo ja fa gairebé sis anys que estic viuda, el meu estimat marit va morir d'un atac de cor un dia que estàvem passejant pel parc del costat de casa nostra, ell ja era gran tenia 86 anys, els mateixos que jo tinc ara.

Els primers dies després de la seva mort em costava molt tirar endavant la meva vida, em sentia sola, sense ningú amb qui parlar..., però poc a poc vaig anar superant la seva mort, sense deixar de pensar en ell sempre.

Gairebé són les nou de la nit, i no trigaran gaire a portar-me el sopar, mentrestant estic al balcó llegint un llibre que m’ha deixat una de les noies que treballa la residència.

De sobte aixeco la vista i veig el noi de sempre amb la seva noia, però la sorpresa és que al seu darrera hi ha un nen petit d'uns dos anys.

El nen molt maco igual que el seu pare, el pare agafa al nen de la mà per ajudar-lo a travessar el carrer.

El seu pare de sobte aixeca la vista cap al balcó on estic jo, llegint el llibre i ell segueix endavant.

Avui farà una setmana, que em van detectar un petit tumor al costat dels pulmons, i m'estan fent proves per veure que serà.

Ja sé que soc gran i no em queda gaire de vida. He viscut molt i ara només em queda un desig per complir, que no sé si es farà realitat, el desig és que un dia abans de que jo mori, pugui veure el noi que fa tants anys que veig passar per aqui, que porti ni que sigui una vegada, el seu fill a veure la seva avia que sóc jo.