PREPARANT...

Hola a tots:
la web esta unc poc aturada,pero es que estem preparant el llibre que sortira pe sant Jordi.
Sera de relats curts i ja en tenim molts escrits.
Us anirem informant
Moltes gracies per la paciencia

Juno

Aquellos locos años

Acuérdate, de tus tardes de recreo
de tus cromos y tebeos
de las series que se hicieron para ti
de ese erizo que era rosa
tú querías ser ficha roja
y tener todas las cosas
Acuérdate, sólo había dos canales
y unos rombos decidían
si veías o no veías
una peli que tenía mil efectos especiales
actuaba un tal Dar Vader
y venían de un planeta sideral

Tenías tanta ilusión por ser mayor
que imitabas a tus ídolos en el salón
Querías ser un goleador e nel 82
ser princesa a la que el príncipe no apareció

Recuerda bien, tus cabañas construías
querías ser un espía
y tu madre te decía: "No está bien;
que inventes mil fantasías, y
que vivas en tu mundo de baldosas amarillas"
Recuerda hoy, esa bici que querías
la de Elliot parecía que nunca conseguirías
para volar
conquistando aquella luna
devolviendo una fortuna
siendo miembro del Equipo A

Tenías tanta ilusión por ser mayor
que imitabas a tus ídolos en el salón
Querías ser un goleador e nel 82
ser princesa a la que el príncipe no apareció
(bis)

El pas del temps

Avui comença un nou dia, tot just després de sonar el despertador a la mateixa hora de cada dia des de ja fa tants anys.

La noia la qual em cuida cada dia i m'ajuda a banyarr-me dia si dia no, m'ha portat per esmorzar una pasta i el tallat que tant m'agrada per començar el dia.

Ara m'estic acabant de vestir, i mirant per la finestra d'aquesta habitació veig a un noi que fa molts anys que cada dia a la mateixa hora sol passar per aquí davant d’aquesta residència per a gent gran.

Cada dia quan el veig penso en com deu ser la seva vida... si és rutinària o no, perquè sembla ser-ho.

Sempre passant a la mateixa hora, ni un minut més ni un minut menys.

Ara que, de ben segur, que la vida li ha canviat, ja que abans sempre passava per aquí sol, i ara des de ja fa uns dos anys passa amb una noia, que no costa imaginar que pugui ser la seva xicota.

Jo ja fa gairebé sis anys que estic viuda, el meu estimat marit va morir d'un atac de cor un dia que estàvem passejant pel parc del costat de casa nostra, ell ja era gran tenia 86 anys, els mateixos que jo tinc ara.

Els primers dies després de la seva mort em costava molt tirar endavant la meva vida, em sentia sola, sense ningú amb qui parlar..., però poc a poc vaig anar superant la seva mort, sense deixar de pensar en ell sempre.

Gairebé són les nou de la nit, i no trigaran gaire a portar-me el sopar, mentrestant estic al balcó llegint un llibre que m’ha deixat una de les noies que treballa la residència.

De sobte aixeco la vista i veig el noi de sempre amb la seva noia, però la sorpresa és que al seu darrera hi ha un nen petit d'uns dos anys.

El nen molt maco igual que el seu pare, el pare agafa al nen de la mà per ajudar-lo a travessar el carrer.

El seu pare de sobte aixeca la vista cap al balcó on estic jo, llegint el llibre i ell segueix endavant.

Avui farà una setmana, que em van detectar un petit tumor al costat dels pulmons, i m'estan fent proves per veure que serà.

Ja sé que soc gran i no em queda gaire de vida. He viscut molt i ara només em queda un desig per complir, que no sé si es farà realitat, el desig és que un dia abans de que jo mori, pugui veure el noi que fa tants anys que veig passar per aqui, que porti ni que sigui una vegada, el seu fill a veure la seva avia que sóc jo.

La casa

Quina feina pot tenir un pobre jubilat com jo, després de fer més de 60 anys de feina??

Tants dies despertant-me a les sis i mitja del matí per anar a treballar per guanyar un parell de doblers per a poder sobreviure.

Com cada mati vaig a caminar per mantenir-me en forma, o perquè les cames facin exercici.

Acostumo a caminar un parell d’hores cada dia, vaig a comprar el pa, el diari esportiu o al mercat que fan al costat de casa on s'hi compren unes verdures de molt bona qualifat.

Ara estic una mica cansat i m'he assegut en aquest banc que ja m’és familiar perque cada dia que puc vinc a descansar una estona desprès de caminar una bona passejada.

Aquest banc està al costat de la platja que a l'estiu s'omple de gent que ve a nedar.

Aquí al costat, a uns 20 metres vaig passar-hi la meva infància ja que el meu pare hi tenia la casa que tant li va costat construir amb les seves pròpies mans, sense l'ajuda de ningú.

Quan era petit al matí la mare em despertava per anar a l’escola per estudiar una mica, perque és clar, quan ets petit només penses en jugar.

Sortia corrents de casa per anar a buscar als meus amics que vivien aquí al costat per anar junts cap a l’escola.

Al sortir del col·legi anava cap a casa dinar, i com era costum en mi no m'agradava que hi havia, casi sempre era verdura, cosa que ara si que me l'acostumo menjar, ja he après que és molt sa menar-la.

Desprès ajudava al meu pare a les feines del camp, agafar patates, treure a pasturar les ovelles, o bé a emprenyar-les un poc, o a fer el pa a la meva mare, ella el feia molt bo.

Més tard anava a jugar a fet i amagar al costat de l’església amb els meus amics de l’escola, o a empaitar a les noies de la classe.

Ja ens començaven a agradar les noies i no sabíem que fer per estar al seu costat i aprofitàvem per molestar-les una mica per estar aprop de elles..

A les nit algun dia el pare, la mare i jo anàvem a veure a la padrina que viu pel mig del poble i estava sola, perque l’avi s’havia mort feia uns quants anys.

Sopàvem amb ella i li fèiem un poc de companyia perque no es sentís sola.

A l'acabar de sopar jugàvem a les cartes tots junts, bé, fins que jo ma adormia estirat al sofà.

Desprès mig adormit m'acomiadava d'ella i anàvem cap a casa.

Els caps de setmana amb el pare anàvem a pescar amb la barca que tenia, jo m'avorria molt perque no en sabia gaire i estar tant quiet sense moure’ns era molt avorrit.

El que m'agradava molt era quan berenàvem de pa amb sobrassada que ens havia preparat la mare.

Al migdia anàvem cap al port a deixar la barca i agafàvem els peixos que havíem pescat, perque jo alguna vegada en pescava algun ehhh..

Anàvem cap a casa a portar-los a la mare i ella els feia per sopar i alguns els guardava pel dia següent.

Ara ja hem de comprar el peix al supermercat i no és tant bo, però què hi farem.

Fa uns dos anys que no visc en aquella casa, em va saber molt de greu haver de marxar d’allà.

Per qüestions de la vida i de la política, ja que em van fotre a fora perque allà hi volen fer un hotel per a turistes.

Ara veig com una grua esta tirant avall la meva habitació on tantes nits hi havia passat somiant mentres jugava fins que la mare venia a ficar-me al llit.

Ara marxo cap a casa amb la imatge d'una grua que tira per terra tota la meva vida

La lista de Schindler